Indigna't demane, Democràcia Real Ja

No sé si el maig del 68, el maig francés, és un bon exemple d'acció-reacció/acció-solució.

Qué?

A que m'estic referint?

Cada dia, en les nostres conversacions, opinem de la situació política, econòmica o local. I és molt normal, ja que ens afecta i a més, amb el nostre vot, hem triat representants a òrgans que regixen el sistema que patim tots.

Però que poder fer?, quin poder creiem que tenen, els òrgans de govern de la democràcia espanyola en el món global?.

La percepció és que en l'actualitat, els governs estatals han perdut el poder de control de  l'economia. Millor dit, han perdut el poder de fiscalitzar al poder econòmic, el control ja fa temps que no el tenen.  I qui és el poder econòmic?.

Ni idea, senyors. No ho sé.

Ningú entén que l'economia popular, la de la gent normal, estiga en situació crítica. Que l'economia local, de la Comunitat o estatal estan mal portades. Que els Expedients de Regulació d'Ocupació, estan a l'orde del dia. I que les institucions bancàries, tinguen beneficis. Quan ningú, ningú té beneficis fa mesos.

Deia el meu amic, Fer López en la seua columna, que “em molesta que em venguen el que no és”, referint-se a les missions humanitàries que, en cada vegada més casos, amb eixe nom camuflen, la qual cosa, tota la vida s'ha dit “guerra”.

Bé. Jo crec que també ens estan muntant i venent una pel•lícula que no és l'original. La pel•lícula la controlen els loobis econòmics, als que la política no posa el cascavell, perquè llavors no es tanquen les aixetes de colp i la set és molt roïna per als nostres repentants, i a més, saben el que es jugen.

Pot ser que amb l'exposició anterior em repetisca d'altres opinions pasades, però estic segur que no he canviat d'opinió.

Començava esta nota per maig del 68, perquè, eixe nom evoca l'alçament estudiantil francés contra l'orde establit en aquells moments. Els estudiants i els obrers, junts van reivindicar el millorament i canvi de l'atenció política cap al ciutadà Estos dies passats amb el moviment surgit en unes quantes capitals d'Espanya i Europa, els jóvens i no tan jóvens han reivindicat una “Democràcia Real Ja” i han cridat a la resta dels ciutadans a manifestar la seua “Indignació”.  La visió dels ciutadans cap als nostres polítics a passat d'un respecte i admiració, a un sentiment que s'ha format una casta que no té escrúpols a l'hora d'auto concedir-se o d´auto adjudicar-se tot tipus de beneficis, al mateix temps que va retallant drets i ajudes als seus representats, en benefici dels poders econòmics.

Els vehicles oficials, dietes, sous, retencions IRPF mínimes, jubilacions de luxe sense la cotització exigida com a tots els administrats, etc., que comparats amb els resultats del seu gestió i les relacions i acords entre partits, no beneficien en res al comú de la societat, s'arriba a la conclusió, o que és un paperot, que és una representació teatral de què som espectadors involuntaris, o que realment han perdut el control i només els queda una missió, perpetuar-se i assegurar-se una catera o butxaca ben facida.  Esta clar que o canvien profundament les coses amb, diguem revolució o indignació, o tard o prompte, els partits  majoritaris van a sentir-se agafats desprevinguts, ja que la situació els pareix, ara, com menys que anecdòtica.

Si són valents i equiparen els seus privilegis a la resta dels mortals, es produirà la revolució pacifica, si no, el temps dirà com s'arribara, irremeiablement al canvi.

Estos dies he vist un vídeo interessant, que il•lustra la situació, invite el meu lector a punxar i llegir els subtítols del vídeo Terra de Ratolins:  http://youtu.Be/UtTW72F8xo0  .  És tan actual, que pareix que sempre els gats, han sigut els manaires.

Vicent Ibañez

http://www.vicentmarroixest.cat

Correu: [email protected]