La crisis d’identitat de la ‘-e’ calpina: Una perspectiva sociolingüística i guiri

Calp (o és diu Calpe?) se situa en un context lingüístic fascinant, però també precàri. D’una banda, el poble es recogenut administrativament com un territori ‘predominantment valencianoparlant’ (Títol Cinqué de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, 1983), però la realitat demolingüística és clarament altra. L’ús habitual del valencià es limita a les famílies valencianoparlants, uns locals al poble antic, i si teniu molta sort, podeu sentir la llengua també a l’institut o als col·legis. Desfortunadament, però, per a la majoria de la població calpina, la llengua vehicular és el castellà (o l’anglès, o el rus, o l’àrab...). Em sembla que es parla de tot menys el valencià, precisament.

Pel que concerneix el debat toponòmic, vull aclarir que aquest debat és resultat de conflictes ideològics i polítics. És un debat que manipula i instrumentalitza l’associació que moltes vegades construïm entre parlar una llengua i la nostra identificació amb un lloc. Més concretament, doncs, aquest conflicte toponòmic és un debat sociolingüístic i identitari. Per tant, no té cap resolució ni conclusió.

Hem de tindre en compte que els topònims són com qualsevol altra categoria. Els noms no tenen base empírica ni es tracten de fenòmens naturals, sinó que es trien, es discuteixen, i es rebutgen. Són inventats i fluids. Per a posar-vos un exemple que existeix més enllà de la Costa Blanca, us convide a reflexionar sobre quin nom li posaríeu a la ciutat del Caire a Egipte? Seria Cairo, el Caire, مَصر‎, Ήλιούπολις, o fins i tot ⲭⲏⲙⲓ? No hi ha respostes correctes ni incorrectes, ja que els topònims s’usen o no s’usen.  En el cas actual nostre, és evident que les dues denominacions de ‘Calpe’ i ‘Calp’ s'utilitzen amb abundància (encara que no negue que Calpe té més reconeixement a nivell internacional).

El problema, entre altres múltiples factors, és que Calp(e) està patint una crisi d'identitat important. És un poble valencià suposadament valencianoparlant huit mesos a l'any i després un oasi internacional turístic ‘espanyol’ els altres quatre. Enmig d'aquesta crisi localitzem la política de la llengua i identitat: una ideologia estesa i arrelada en l’autoodi que promociona que el valencià és inútil per a estrangers mentre que el castellà no ho és; o els importants (però febles) esforços de la Generalitat a promocionar i normalitzar la llengua autòctona malgrat els rebutjos continus de la dreta espanyola.

Amb aquesta petita reflexió no pretenc solucionar el conflicte. Com he dit abans: no hi ha solució que ens satisfaça. Com a investigador de la sociolingüística el meu deure és principalment la d'observar; i observe que tots dos topònims s'utilitzen en diferents contexts sociolingüístics. Si cal respectar això (o no), no és assumpte meu. Però, i concloc, no es tracta de dir de manera categòrica (i simplista) que el topònim és “Calp, i res més” com esmenta el filòleg Joan Ivars Cervera.

Personalment, si jo fóra a l’Ajuntament, jo em preocuparia més per l’ensenyament i la promoció del valencià. Urgeix més.

Dr. Andrew Frank Bradley 

Private language tutor and education consultant