Quan la política oblida la veritat

Que el cas de la piscina de Benissa, pel qual es demana presó per a l’anterior alcalde, Juan Bautista Roselló, i per a l’actual alcalde, Arturo Poquet, no arribarà enlloc em sembla més que evident.

El conflicte, explicat de manera senzilla, gira al voltant del material i del mobiliari aportat per l’empresa que prestava el servei de la piscina municipal. La discussió és si eixe material havia de revertir o no en l’Ajuntament una vegada finalitzada la relació contractual, i si la seua gestió pot tindre conseqüències penals. Dit així, crec que ja es veu una primera qüestió important: estem davant d’un debat que, en tot cas, sembla més propi de l’àmbit administratiu o contractual que no d’una causa penal.

I si ho dic públicament és perquè hi ha qüestions que haurien d’estar per damunt del partidisme i de la ideologia. Una d’elles és l’estima per la democràcia. I defensar la democràcia implica, necessàriament, defensar la veritat i contribuir a una opinió pública ben formada.

Per això crec que és important explicar algunes coses.

En primer lloc, no tota actuació que puga ser irregular és automàticament un delicte. Però és que, havent pogut accedir a part de l’expedient, dubte fins i tot que en este cas hi haja cap irregularitat rellevant.

La qüestió de fons és el material i el mobiliari aportat per l’empresa per a prestar el servei. Que aquest material puga revertir finalment en l’Ajuntament és una clàusula habitual en este tipus de contractes. A més, cal deixar clar que mai s’ha impedit a l’empresa arreplegar-lo, en el cas que finalment no haguera de revertir en l’Ajuntament.

Quina és, aleshores, la realitat? Que a l’empresa li interessava molt més rebre una indemnització econòmica que recuperar un material que, amb el pas del temps i l’ús, ja havia patit una depreciació evident. I ací hi ha un altre element important: l’empresa va valorar el material pel seu cost inicial, no pel seu valor real en aquell moment.

Per tant, fins i tot en la hipòtesi que algú volguera veure alguna actuació discutible, caldria distingir una cosa essencial: no estaríem parlant d’un benefici propi, sinó d’una actuació vinculada a l’interés de l’Ajuntament. I no és el mateix actuar en benefici particular que actuar en defensa de l’interés públic.

Per això crec que el cas s’arxivarà: perquè no hi ha hagut cap ànim d’apropiació.

En definitiva, el que veig en este assumpte és una estratègia de pressió d’un interés privat contra l’interés públic.

I porte açò al terreny personal perquè este clima, en què la veritat pesa menys que el relat, també l’he vist de prop. No crec que tot valga en política.

Fa poc, un perfil anònim en xarxes insinuava que una administrativa responsable de l’Ajuntament, que ho és des de l’any 1982, havia accedit al càrrec per enxufisme del govern actual. El missatge parlava de “la madre de un asesor o político”. Però només hi ha una persona en l’Ajuntament que siga funcionària i mare d’un “assessor o polític”, i va ser designada administrativa responsable abans que haguérem nascut ni el seu fill ni el responsable del departament, que soc jo.

És això raonable? És acceptable insinuar greument sense contrastar res? És eixa la política que volem?

Probablement a alguns els resulte estrany que, en plena guerra bruta, el representant de Compromís escriga un article defensant càrrecs del PP. Més encara quan alguns d’ells han contribuït, en altres ocasions, a alimentar discursos i personatges que fomenten la crispació i la política del fang.

Però este article no va de defensar unes sigles ni unes altres. Va de defensar una manera d’entendre la política i la democràcia. Perquè la democràcia no es defensa només quan la veritat ens convé. Es defensa, sobretot, quan la veritat obliga a ser just amb qui pensa diferent.

Ximo Perles
Diputat provincial per Compromís