El capritx d'eliminar el nostre llegat

La història d'un poble no es mesura per la vanitat dels seus governants ni en projectes en .pdf. Es mesura en memòria, en pell, en les pedres que han vist passar generacions senceres. I quan s'intervé en el casc antic d'un municipi com en aquest cas el de Calp, no s'està actuant sobre una infraestructura més; s'està tocant el cor mateix de la seua identitat.

El nou Museu Fester de Calp naix, en teoria, amb la voluntat de preservar i enaltir les nostres tradicions. I ningú pot oposar-se a protegir la festa, la música, la pólvora, la germanor i la cultura que defineix el que som. Però precisament per eixe respecte profund a la història, resulta inevitable alçar la veu quan el lloc triat per a materialitzar aquest projecte suposa una ferida en ple casc antic. No tot val per a fer-ho. No quan el preu és diluir l'essència històrica dels racons que ens han definit durant segles.

Les intervencions urbanes tenen eixa dimensió moral silenciosa: no sols responen davant els vius, també dialoguen, per a bé o per a mal, amb els absents que van donar forma al paisatge que hui habitem. Perquè el casc antic no és un decorat disponible a l'antull d'una legislatura. És un llegat col·lectiu, fràgil,
irrepetible. Cada intervenció que altera la seua fisonomia, el seu equilibri o la seua autenticitat, és una pèrdua d'essència, que ja no es recuperarà mai per molts discursos i plaques inaugurals que es preparen.

Resulta inevitable preguntar-se què sentirien els nostres pares, avis, que van donar les seues vides en eixos mateixos carrers, que van alçar amb esforç cada pedra i que van forjar, generació rere generació, la identitat del nostre poble. Si contemplaren hui una construcció moderna fins a la ruptura, incrustada en el cor del seu llegat. Probablement no veurien progrés, sinó estranyesa; no sentirien homenatge, sinó distància. Perquè quan la modernitat irromp sense diàleg amb la història, la qual cosa per a uns és infraestructura, per a uns altres, els que ja no poden alçar la veu, seria una clivella emocional en el lloc on van construir la seua memòria i la seua vida.

Governar també és saber renunciar. És entendre que hi ha espais que no pertanyen a un mandat polític, sinó a la memòria compartida d'un poble.

Quan s'actua des del capritx i no des del consens, el risc és clar: convertir la història viva en escenografia intervinguda. I un poble que perd l'autenticitat del seu centre històric perd, a poc a poc, part de la seua ànima.

Se'ns vol fer creure que el progrés només pot vestir-se de cristall, acer i línies fredes, com si la modernitat fora incompatible amb la memòria. Però no és cert. Una ciutat no avança quan esborra les seues petjades, sinó quan aprén a caminar sobre elles sense destruir-les. En ple casc antic, on cada pedra conta una història i cada carrer guarda el ressò de generacions, alçar una construcció aliena al seu entorn no és innovació: és desconnexió. Sí, és possible conjugar disseny, modernitat i futur, però només quan es fa des del respecte, des del diàleg amb el nostre passat, des de la consciència que no heretem aquests espais per a imposar capritxos, sinó per a cuidar-los i entregar-los amb dignitat als qui vindran després. Perquè el veritable progrés no arrasa: integra, escolta i honra el que vam ser per a construir, amb sentit, la qual cosa serem.

No ens podem permetre desdibuixar el rostre més antic de nosaltres mateixos. Perquè el que s'altera en el cor de la història, ja no torna a bategar de la mateixa manera mai.

Ana, així no.

Per: Pepe Banyuls